La caiguda de Jerusalem en 1187 i la pèrdua d’Atenes pels catalans en 1388 marquen dos segles convulsos de moviment i expansió dels diferents estats llatins del Mediterrani que propiciaren com mai la mobilitat i transferència artística entre llatins, grecs i cristians orientals. Tant la “protecció” i la peregrinació als Llocs Sants com la creació de noves rutes d’expansió militar i comercial portaren la Corona Catalano-Aragonesa o a ciutats com Venècia, Pisa o Gènova a afavorir diferents processos d’apropiació del sagrat, adquisició de botins de guerra, o  intercanvi de regals  de  significació político-dinàstica o diplomàtica. Tot plegat cristalitzà en un poc habitual flux d’artistes, models i objectes, així com en l’afirmació de certs mites fundacionals  (Heracles) o  devocions  (S. Eulàlia, S. Caterina, S. Tecla, S. Bàrbara, S. Antoni, S. Jordi, S. Marc, etc) que propiciaren la creació de fortes i variades identitats culturals. L’art de les Ordes Militars, els préstecs de l’Islam, el prestigi de las gestes dels croats, la trobada de sabers, o la fascinació per Bizanci semblen convertir-se en paradigmes d’una època. Una sèrie d’escenaris semblen haver especialment propiciat aquesta peculiar interacció: la Catalunya Nova (Tarragona), València, Mallorca, Cerdenya, Sicília, el regne d’Acre, la dinastia Lusignan a Xipre, l’Imperi Llatí de Constantinoble, o l’aventura de la Gran Companyia Catalana en l’Imperi Bizantí, amb el consegüent establiment del Ducat d’Atenes i Neopatria. Es tracta d’un intercanvi que va en dues direccions, i que propicià així interesants processos d’aculturació i introjecció artística fins ara no suficientment explorats per la historiografia i que han de ser entesos dins del paradigma d’una Global Middle Ages.