Maria de Sicília i d’Aragó

DE SICÍLIA I D’ARAGÓ, MARIA

Maria de Sicília, reina de Trinàcria. Sicília, 1377-1401

c. 1362 – 1401. Finals segle XIV.

Sicília, Sardenya i Catalunya.

Maria va néixer al Castell Ursino de Catània (Sicília) a finals de l’any 1362 o durant els primers mesos del 1363. Feia una mica més d’un any i mig que eren casats els seus pares, Frederic III (IV) el Feble o el Simple (1342–1377), fill de Pere II de Sicília i Elisabet de Caríntia, i Constança d’Aragó (1342 –1363), filla de Pere III (IV) el Cerimoniós d’Aragó i Maria de Navarra.

Pocs dies després del seu naixement, davant els problemes baronials i les pretensions de la Corona d’Aragó, el rei Frederic va fer jurar als barons fidelitat a la infanta com a successora del regne de Sicília.

Quan encara no havia fet l’any va morir la seva mare i va passar a estar sota la tutela del seu padrí Artal d’Alagó (†1389) del partit català. Va viure de ben a prop els enfrontaments de les distintes faccions i les negociacions per al vassallatge de l’illa amb el Papat i el regne de Nàpols. Sota la tutela del Papa Gregori XI (últim papa d’Avinyó, 1370-1378), el 20 d’agost de 1372, el seu pare va segellar la Pau de Catània o Tractat d’Avinyó. Entre d’altres acords, va quedar establert que el rei de la Sicília insular acceptava ostentar el títol de rei de Trinàcria vassall del Papa i de la reina Joana I de Nàpols. Es confirmava el dret a successió de la infanta Maria si no hi havia hereus mascles i es tancava l’acord matrimonial de Frederic amb Antònia dels Baus, noble dona de la cort napolitana. D’aquesta manera es va aixecar l’entredit que pesava sobre Sicília amb la Santa Seu i es va arribar a una entesa amb els Anjou.

Pel que fa a les propostes matrimonials d’aquesta preuada infanta, el 1370  hi havia sobre la taula la possibilitat d’estrènyer les relacions amb els Visconti, tot proposant un doble enllaç: el del rei Frederic amb una filla de Bernabó Visconti i el de la infanta Maria amb un fill del mateix senyor de Milà. Però aquesta proposta fou rebutjada per la postura contrària de Pere el Cerimoniós i la del Papa Gregori XI que amenaçà de no ratificar la pau amb Nàpols que hem esmentat abans.

La reina Antònia va morir un any i mig després del seu matrimoni sense deixar fills, així que es va tornar a proposar un enllaç del rei Frederic amb una Visconti de Milà. El febrer de 1377, es signaren les esposalles del rei amb Antònia Visconti, que no van poder arribar a bon port perquè el rei va morir  a Messina el 27 de juliol de 1377.

La jove Maria de 14 anys succeí el seu pare com a Maria Dei gratia regina Sicilie et Athenarum ac Neopatria ducissa (r. 1377–1401). Des de bon principi, el govern fou exercit pel seu tutor i vicari general de l’illa, Artal d’Alagó. Davant les protestes dels altres barons, el govern de Trinàcria fou confiat a quatre vicaris – el mateix Artal, Manfredo Chiaramonte, Guillem de Peralta i Francesco Ventimiglia –, dos de cada bàndol, el català i el llatí. L’illa va quedar repartida entre aquestes quatre grans famílies i la reina es pot dir que va quedar presonera del seu tutor al castell Ursino de Catània (QUATRIGLIO 1985).

Seguint la línia iniciada pel rei Frederic, Artal d’Alagó va tornar a establir negociacions matrimonials amb els Visconti. A la tardor de 1378, es concretà un acord amb un nebot de Bernabó Visconti, Joan Galeàs Visconti, comte de Vertus (1351–1402). Però, com narra el mateix Pere el Cerimoniós a l’apèndix de la Crònica: “Après, nós sabent la mort del dit rei Frederic de Sicília, cunyat e gendre nostre, e sabent que els dits barons contractaven, sens nostre consentiment, matrimoni de la dita infanta ab lo comte de Virtut, trametem ambaixada a aquells dits barons per desenganar-los, que es guardassen de fer matrimoni de la dita infanta, com no es pertangués a ells, mas a nós, qui érem son avi, e lo regne tenguessen per nós a qui es pertanyia de dret, per virtut del testament del rei Frederic lo Vell” (SOLDEVILA, 2014) van portar als fets de Porto Pisano (juny, 1379): quan només faltava per embarcar-se el comte de Vertus, Gilabert de Cruïlles (†1395) per ordre del Cerimoniós va atacar i cremà tots els vaixells que eren a punt de sortir cap a Sicília.

A Catalunya, a la tardor de 1378, va morir la muller de l’infant Joan, primogènit de la corona d’Aragó i, immediatament, el seu pare el proposà com a espòs de la seva neta i va activar tots els protocols pertinents. El problema semblava resolt quan es va rebre l’acceptació per part dels vicaris de Trinàcria a la primavera de 1380, però el duc de Girona, que sempre s’havia oposat a aquesta unió que considerava quasi incestuosa, va anunciar el seu compromís amb la filla del duc de Bar. El Cerimoniós va haver de buscar una nova estratègia i un nou candidat.

La tercera esposa del Cerimoniós, la reina Elionor (†1375), havia nomenat hereu dels seus drets a la corona de Sicília l’infant Martí (1356-1410) que tenia un fill de quatre anys que es deia com el pare, Martí (1376-1409). Aquest nen fou el proposat com a futur espòs de la neta siciliana de ja 18 anys. L’acord va ser signat el 24 de juliol del 1380 per Pere el Cerimoniós (†1387), l’infant Martí (†1410), Guillem Ramon de Montcada (†1398) i Enrico Rosso (†1386), aquests dos últims com a representants de la reina Maria.

Havia passat un any i mig des d’aquell 23 de gener de 1379 quan Guillem Ramon de Montcada (DE MARTINO, 2013) havia aconseguit treure la reina Maria del castell Ursino, on havia viscut des del seu naixement sota la vigilància d’Artal d’Alagó. El que semblava una salvació havia esdevingut un clar segrest i un terrible presidi. De Catània va ser portada al castell d’Augusta, d’allà  fou conduïda a Licata, de Licata a Augusta; i, finalment, amb l’acord matrimonial signat, el vescomte de Rocabertí, sota les ordres del Cerimoniós, burlant el setge d’Augusta, va portar la reina a Càller (Sardenya) l’estiu del 1382. El temps que va passar la reina en aquests castells assetjats va ser de grans penúries per la manca de proveïment i de diners que havien d’arribar de la Corona d’Aragó. Inclús, al castell de Càller, el governador d’aquesta ciutat va haver de demanar assistència – monetària i sanitària – per a la reina Maria. Allà va continuar el presidi.

No serà fins a l’estiu del 1384 que serà traslladada a Mallorca i, poc després arribarà a Barcelona. Però durant tot aquest temps que va estar sota la tutela del seu avi – el Cerimoniós va morir el gener de 1387- i dels seus futurs sogres, Martí de Montblanc i Maria de Luna, la reina de Sicília va residir a Catalunya i sempre tingué dificultats per mantenir la seva casa o cort.  El 1390, el Papa Climent VII (Avinyó, 1378-1394) va concedir la dispensa matrimonial per tancar l’enllaç amb el jove infant Martí (1376-1409) (FODALE, 2008). En aquest moment la núvia tenia just el doble d’anys que el nuvi.

No va ser fins un any i mig més tard de les esposalles que el matrimoni partí de Port Fangós (Tortosa) en companyia de Martí de Montblanc. El dia 22 de març de 1392 l’estol va acostar a Favignana (Trapani). La seva arribada havia estat negociada i els barons ja havien signat fidelitat a la reina, però, persistia l’oposició als dos Martí. Aquesta lluita va durar fins el 1397, amb una sagnant neteja dels ribelli i redistribució de les grans concentracions de terres en mans dels Alagó i dels Chiaramonte, que van passar als Cabrera, als Montcada (Moncada), als Queralt, als Santa Pau, etc. (LOMBARDO, 2018). Durant aquest decenni veurem molts canvis de propietaris de les velles baronies de l’illa. Serà la colonització de l’illa pels nouvinguts i els seus aliats.

Des del moment que Martí l’Humà o el Vell va haver de deixar l’illa per dirigir la Corona d’Aragó, un any després de la mort del seu germà Joan (†1396), el govern de Trinàcria romangué en mans de Martí el Jove i un Consell reial. La reina que es va sentir abandonada, va caure en una greu depressió. Durant aquells mesos de malaltia es va témer per la seva vida i va haver de ser assistida pels millors metges del seu temps (SANTORO, 2003).  A principis de l’any 1398, aprofitant una lleugera millora, el jove rei va acomplir el  seu deure matrimonial i a la primavera fou confirmat que la reina estava en estat. Aquell mateix any, ambdós foren acceptats com a reis: Maria I i Martí I el Jove.

El 17 de novembre de 1398 va néixer un noi que la reina Maria va anomenar Frederic, com els seus avantpassats sicilians.  El 23 d’abril del 1399,  dia de Sant Jordi, fou batejat a la capella del Paradís del Castell Ursino, amb el nom de Pere, segons la tradició aragonesa. Un cop més la reina hi pintava ben poc. Seran uns mesos de felicitat fins que allunyaran l’infant de les cambres reials. La justificació serà que cal apartar-lo de la influència materna per poder desenvolupar la seva personalitat (LO FORTE, 2003).

En circumstàncies mai explicades, el 8 de novembre de 1400, l’infant va morir mentre era amb els seus pares. Consta al llibre de la catedral que el 3 de gener de 1401 el poble de Catània li va retre un solemne ofici. Les despulles del nen foren reclamades i, segons alguns autors, dutes per ordre del seu avi al monestir de Poblet. Fet que va quedar desmentit en obrir la tomba de Frederic II (III) el 1958, on es trobaren les despulles d’un infant d’uns 3 anys (REALE, 1983). A la làpida mortuòria de l’absis de la catedral de Catània està inscrit com Frederic.

A la primavera del 1401, els estralls que estava produint un nou brot de pesta i l’estat depressiu que patia la reina des de la mort del seu fill va fer que els metges aconsellessin que la reina abandonés Catània.  Al castell de Lentini, el dia 18 de maig, se li desfermaren tots els símptomes de la pesta. El dimecres, 25 de maig a les dues de la matinada, s’acabava la desastrosa vida de qui mai va saber escapar del segrest dels barons sicilians ni del setge dels reis d’Aragó. Ens imaginem que mai va rebre una paraula de consol del seu espòs que, a Mòdica, esperava el desenllaç.  El dia 14 de juny el seu sogre encara no sabia res perquè escrivia al seu fill parlant de la bona sanita de la reyna i exhortant-lo a continuar provant de “en haver hereu e successors qui sien a honor gloria de nostre Senyor Deu e plaer e consolacio nostra” (LO FORTE, 2003).

La reina fou enterrada provisionalment a l’església dels Caputxins de Lentini: Chiesa di S. Andrea e dell’Immacolata (SCOLARI 2011; PISANO, 1898), i, posteriorment, traslladada a la catedral de Catània a prop del reliquiari de Santa Àgata (1376) de Giovanni di Bartolo (†1404). Aquest meravellós treball d’orfebreria havia arribat a la ciutat del Etna quan Maria feia ben poc que era reina.

La caixa del sarcòfag amb el frontal de l’Anunciació que actualment forma part de la tomba de Constança d’Aragó a la catedral de Catània possiblement havia estat esculpida per ser la  sepultura  de Maria de Sicília. Actualment goso dir que podia haver estat encarregada, parlo de la caixa, pels nobles de l’Empresa de la Corretja durant el 1397, durant la greu malaltia que patí la reina (VILADOMIU, 2021), en contradicció al que havia dit en anteriors publicacions.

Actualment, el seu cos està a l’interior del sarcòfag del rei Frederic II (III), fill de Pere el Gran d’Aragó, a la Capella della Madonna, junt amb el seu fill i d’altres familiars (REALE, 1983; VILADOMIU, 2009).

Còpia de la làpida de la tomba de la reina Maria de Sicília a l’església de San Francesco d’Assisi all’Immacolata a Lentini:

“Hospes siste gradum Tumulum uenerare Mariam

Hic habet hanc genius Fridericus tertius Orbi.

Martini iunctam talamo, qui sceptra Sicani

Impery, et Siculas iamdudum rexit habenas.

Ambo Leontinam decorarunt dotibus Vrbem,

Alter enim Illustris firmauit iura Senatus

Altera dar cineres monumentum atque Vrbis honore

Euiuis decessit Leontinis et in hoc Diui FRANCISCI Cenobio

Sepulta .8.Kal:Iuny ab Orbe reparato 1402:”

Inscripció sobre l’escut d’armes del Regne de Sicília. (Document fotogràfic: Soprintendenza di Catania Archivio Fotografico; cartella A.6.5. – AF SBCA CT; 1952) Paret dreta absis de la catedral de Catània:

FEDERICUS II. SICILIE REX. IOANNES EIUS FILIUS.

LUDOVICUS I PETRI II FILIUS. MARIA FEDERICI III

FILIA ATQUE MARTINI I CONIUX FEDERICUS

QUOQ. INFANS MARTINI PRIMI ET MARIE

REGINE FILIUS. HOC UNO CONDUNTUR TUMULO

Text: Pilar Viladomiu.

DE MARTINO 2013, 49–50; FERRER i MALLOL 1992, 35–40; FODALE 2008, 74-82; LO FORTE 2003, 9–127; LOMBARDO 2018, 23-28; PISANO 1898, 227-228; PISPISA 1992, 49; QUATRIGLIO 1985, 57–60; REALE 1983, 55–58, 118; SCOLARI 2011, 91–95; SOLDEVILA 2014, 402, 406-410; VILADOMIU 2009, 177-179; 2021, 5-7, 55.

DE MARTINO Costantino, 2013, «Personaggi della Contea di Augusta. Raimondo III conte di Augusta e il rapimento della Regina Maria» Notiziario Storico di Augusta n. 33; FERRER i MALLOL Maria Teresa, 1992, «La política siciliana de Pere el Cerimoniós» Els Catalans a Sicília; FODALE Salvatore, 2008, Alunni della perdizione. Chiesa e potere in Sicilia durante il Grande Scisma; LO FORTE SCIRPO M. Rita, 2003, C’era una volta una regina… Due donne per un regno: Maria d’Aragona e Bianca di Navarra; LOMBARDO Luigi, 2018, De Ferula. Storia di una famiglia ribelle;  PISANO BAUDO Sebastiano, 1898, Storia dei Martiri della Chiesa de Lentini; PISPISA Enrico, 1992, «La baronia siciliana del segle XIV» Els Catalans a Sicília; QUATRIGLIO Giuseppe, 1985, Mille anni in Sicilia, dagli Arabi ai Borboni; REALE Domenico, 1983, Gli ultimi scavi del Duomo di Catania (cemento bizzarro); SANTORO Daniela, 2003, «Zucchero e acqua di rose: tra fiori, erbe e acque medicinali in Sicilia, alla corte di re Martino». Schede Medievali, vol. 41; SCOLARI Roberto, 2011, Lentini. Città dei SS. Martiri; SOLDEVILA Ferran, 2014, Crònica de Pere III el Cerimoniós; VILADOMIU Pilar, 2009, Guia de les tombes reials del Casal de Barcelona; 2021, El Sarcòfag parla de l’Empresa de la Corretja.